| |
| 3 |
|
|
| Francisco González 'El Carrero' |
 |
|
ADe xicotets, ens han fascinat els herois d'aventures, tant de ficció com reals que hem anat coneixent a través de pel·lícules i llibres. A mi, personalment sempre m'han paregut irreals els uns i massa distants els altres com per a prendre'ls seriosament, però, des de fa uns anys, he canviat d'opinió pel que fa als herois reals, els de carn i os. Aquest canvi de paréixer ha sigut possible després de conéixer la vida i gestes d'un personatge pròxim a tots nosaltres, que a hores d'ara, molts veïns de Benifaió (sobretot els més jóvens) no coneixen. Estic parlant, com no, de Francisco González Sanchís "El Carrero", un dels pilots més llorejats en la història del Campionat d'Espanya de Velocitat, en el que va aconseguir 10 títols i que ens ha deixat recentment (5 de febrer del 2007) a l'edat de 92 anys. Francisco González Sanchis, naix a Benifaió en 1914. |
|
|
|
xLa seua relació amb les motos comença primer com una manera de guanyar-se la vida. Treballa com a motorista cobrint el trajecte València-Madrid-València amb moto per a portar el 23 de desembre de cada any els números de la "pedrea" de la Loteria Nacional perquè la pogueren publicar els periòdics de València. Aquest trayecte, infestat de pols i clots (imaginar-vos el que eren les carreteres dels anys 50), ho cobria en 3 hores 45 minuts (el seu rècord personal). Aquesta activitat li fa passar a la fama com Paco González "el de la Loteria".
ADebuta en competició guanyant les dos proves en les que participa (500cc i sidecars), amb la mateixa moto, una Norton Manx (probablement la millor monocilíndrica de carreres de la història). |
|
 |
|
 |
|
No obstant això el seu amplíssim palmarés de títols s'estrena a lloms d'una Norton en 1954, any en què aconseguix imposar-se en 350 i 500 cc. En 1955 torna a guanyar amb Norton en el "mig litre" i un any més tard, en 1956, torna a guanyar en 350 i 500 cc. En anys successius, 1957, 58, 59 i 60 s'imposa "tan sols" en 500 cc. En 1961 guanya el seu últim títol Nacional sobre una Bultaco 125 cc. Entre les altres "gestes" de Francisco González, es troba la de quedar en tercera posició a lloms d'una Montesa Sprint 125 ( darrere de la MV Agusta d'Ubbiali i la Montesa del seu company d'equip Llit ), en el mític Tourist Trophy de l'Illa de Man de 1956, passant a ser el |
|
primer espanyol a pujar a un podium del Campionat Mundial de Velocitat. També posseïx diversos rècords de velocitat com el de les 24 hores de Montjuïc. Per si açò fora poc, és el primer pilot valencià que ix a córrer a l'estranger. Arriba a rodar en tres ovals de velocitat europeus: l'autòdrom de Terramar, a Sitges (provant les Monteses de carreres), en l'italià de Monza (on va provar una MV Agusta 500 oficial) i en el francés de Montlhéry (amb l'equip que va batre diversos rècords mundials amb la Bultaco 175). A més del mencionat TT, competix en l'antic circuit alemany de Nürburgring, en la ràpida pista belga de Spa i du a terme una gira per Llatinoamèrica |
|
 |
|
 |
|
amb altres pilots espanyols guanyant carreres a Uruguai i Argentina. La seua figura està molt unida amb la del gibraltareny John Grace, amb qui forma el primer tàndem de pilots professionals a Espanya i el germen de l'equip Bultaco, en el que s'integra més tard el seu fill, Paco González Romero. El seu prestigi i dots de pilotatge arriben fins al propi comte Augusta, que concerta una entrevista amb ell per a oferir-li formar part de l'equip oficial de MV Augusta. No obstant això, a causa de la seua edat, (al voltant dels 50 anys), no aconseguix ser fitxat pel millor equip de motociclista de 'època.APaco González |
|
marca una època i protagonitza duels històrics amb pilots de la talla de Cèsar Gràcia, Javier Ortueta, Jesús Ferrero, John Grace, Marcelo Llit, Juan Bertrand, etc. en aquella mítica època en què hi havia "superhomes" que participen en diverses categories al mateix temps. Al final de la seua carrera, amb el seu fill competint també en els circuits nacionals com a rival en la pista, arriba a afirmar que es retiraria el dia en què el seu fill li arrabassara un títol. I així va ser, Paco González "júnior", es proclama Campió d'Espanya de 125 cc en 1963 amb Bultaco i son pare diu adéu a la seua carrera com a pilot. |
|
 |
|
 |
|
Ja de mes major, el poble que el va veure nàixer li va fer un homenatge en la dècada dels 90. Recentment, el passat dia 2 de juny del 2007, el Motoclub Tramusser de Banifaió junt amb el Motoclub MOCLAVA (Motocicletes Clàssiques de València) i l'Ajuntament de Benifaió han tornat a homenatjar a aquesta llegenda del motociclisme valencià a través d'uns actes programats la setmana del 25 de maig al 2 de juny. Aquests actes consistiren en una exposició en la casa de la cultura (objectes personals del pilot, a fotografies del mateix, motocicletes amb què va córrer etc) i del |
|
descobriment d'un bust de pedra en el carrer de Benifaió que porta el seu nom, al què van acudir la seua família, antics companys del pilot i gran quantitat d'aficionats que no van voler perdre's aquest esdeveniment.
AAAÉs un orgull per a nosaltres el que es conega Benifaió a Espanya i a gran part d'Europa gràcies a aquest il·lustre pilot. Des d'aquest humil racó volem expressar la nostra més profunda admiració cap aquest fill de Benifaió que tant ha fet pel Motociclisme espanyol en general i valencià e particular.
looooooo Francisco Gonzalez Sanchis, D.E.P. Campió!! |
|
 |
|
|
|
|
|
